Hi ha lleialtats amb què es naix i altres que es trien. De vegades, convergixen.

De tornada a casa m’enduc un ‘Putos guiris!’ pel carrer de la Barraca- sin ser yo nada de eso, o igual sí, qui sap-. El piropo m’esclata: el barri no és meu, per què torne? 

Però de qui és, el barri? Jo veig cartells i dibuixos i imatges de senyores majors que seuen al carrer en cadires de plàstic o de fusta, l’imaginari del Cabanyal d’abans que t’asseguren no és el d’ara, ‘açò ja no és el que era’, però pel carrer se seguixen veient senyores que seuen a prendre la fresca i que es venten els dies de major ponentada, xiquets que juguen amb pilotes i criden i trenquen coses.

Pot ser hi ha veïnatges que no ho són, o que fan nosa o són incòmodes i no computen per a la postal compartida. El barri de tota la vida es buida mentre es plenen els carrers de gent que quasi mai es queda i les cases van a l’alça, ja no saps qui és la teua veïna, ni què vol, ni què busca, ni tan sols en quina llengua parla, si vindrà per a tota la vida o per a una curta estada.

De qui és el barri? Dels propietaris? A cada cantó, s’anuncia una experiència immobiliària, gastronòmica, vital, oportunitats immillorables en el lloc més de moda de tota l’àrea metropolitana; la ‘Cabanyal Experience’ et ven en marquet d’or una història de pescadors i arquitectura, vistes al mar i restaurants d’excel·lent qualitat. Una faula, com qualsevol altra, que es deixa els marges on construïm la vida; on queden les ferreteries i els llocs on fer fotocòpies o arreglar mòbils? On aparques el cotxe i on t’arreplega el bus?

A prop de ma casa ja no quedaven comerciants dels que et guarden el pa pels matins i et pregunten com es troba el teu iaio, si li ha anat bé l’operació de la cadera, o que tafanegen i malparlen sobre el nou marit de la del segon. 

A voltes trobe a faltar una llar. Probablement tu, jo, nosaltres i ells, hem viscut en moltes cases, en molts barris i ciutats. Pot ser per a tu, que em lliges, no haurà sigut així i les teues memòries tindran solera, replegades en uns pocs espais contigus i una xarxa densa de persones que connecten infància i adultesa. La memòria a pams és fragmentària i incompleta, un mosaic ceràmic d’habitàculs.

El Cabanyal es crema i es reinventa, el Cabanyal s’enyora, en un temps inconcret, pot ser imaginari, una nostàlgia que de vegades fa tapó;  però les cases, les cases seguixen mesurant-se en barraques.

Més contingut